Venjança

Josep M. Llauradó

En una etapa passada de la meva vida que ara em sembla tan llunyana i fictícia com una vida anterior, vaig viure en un edifici on hi havia uns veïns que cridaven contínuament. El seu to de veu diguem-ne normal, que no ho era pas, era tan elevat que suposava una molèstia insuportable, i tan alt que em permetia sentir la seva vida en temps real, amb l'afegit de la molèstia que m'informava de tot allò que els anava passant. Aquell inaguantable to de veu m'informava de totes les seves afliccions, me mantenia al dia dels seus quefers i preocupacions, m'assabentava del què menjaven, de les pel·lícules que havien vist o decidit de veure.

Els disgusts i dificultats escolars dels nins, els contratemps econòmics i les diligències sexuals dels pares m'arribaren a ser tots -involuntàriament, però amb tota l'energia de les seves veus- afers íntims i coneguts, sobre els quals tenia una opinió ben argumentada i d'escreix informada. La seva veu m'assaltava constantment com una trastornada al·lucinació auditiva, i enmig d'aquella tortura desitjava el silenci com el malalt que es deleix per una medicina efectiva per a la qual no disposa de diners.

Quan s'enfadaven, gairebé a diari, i sovint tres o quatre cops cada dia, s'escridassaven amb una intensitat molt més alta de com ho farien si ca seva es calés foc, i només els horabaixes, quan engegaven la televisió, amb un nivell de so altíssim i eixordador que els superava, per poc, la seva veu es perdia lleugerament fins a esdevenir una remor incomprensible, però igualment molesta.

Aquella gent era immune a totes les peticions perquè atenuessin els seus crits, pel comú també consistents en brams cada dia menys dissimulats, i ignoraren completament alguns anònims escrits que altres veïns emprenyats els deixaren davall la porta. Jo sospitava que no sobreviuria a aquella situació, a la qual s'afegia el ridícul que suposava la sola possibilitat de formular una denúncia perquè em molestava el to de veu d'uns veïns. Si ho hagués fet, encara sospito, les rialles dels policies s'haurien sentit a Malta. Després d'un parell d'anys de desesperació i de taps a les oïdes i de portes tancades, l'atzar em va permetre abandonar aquella situació, no sense seqüeles: he continuat somiant aquells crits, fins avui, i si camino pels carrers d'aquell barri sento perfectament aquelles veus irritants, i no em veig amb cor de destriar si procedeixen d'algun lloc real o de la meva memòria indignada.

He recordat aquells dies en llegir que el tribunal suprem ha comdemnat a una pena de dos anys i tres mesos de presó, que s'afegeixen a una multa i a l'ordre de tancament del local durant tres anys, el propietari d'una discoteca a Palència, que durant anys havia torturat centenars de ciutadans, amb la condescendència de l'administració local. La pena no serà efectiva, per una o vàries de les diverses estratagemes legals que fan que això de la presó sigui molt comunament una befa, i la multa i les indemnitzacions ja hauran estat evitades per la insolvència fingida o senzillament per la barra del comdemnat i la lenitat de la burocràcia estatal, però no m'ho puc deixar de prendre com un petit triomf de la racionalitat humana.

La presó mai no és un triomf, és ver, però només els qui han petit alguna situació de soroll insuportable saben com és d'excepcional aquesta afirmació tan políticament correcta. Però que no ens distreguin les celebracions: després d'aquesta primera passa, la qüestió és mantenir el rumb. L'imbècil que cada matí em desperta amb el renou d'un estri que bufa sobre la brutor dels carrers, a l'espera que una màquina igualment estrepitosa l'aspiri, el cretí que du la música del cotxe al màxim volum, tots els veïns que exageren el volum de les televisions, els amos de les alarmes que es disparen sempre injustificadament, a la matinada, i sempre impunement, despertant tothom, de les fàbriques que es burlen de la legislació, els propietaris de motos sense silenciadors, d'avions que sobrepassen allò permès, afeccionats al bricolatge que agafeu les eines a l'hora més absurda, prepareu-vos. Ens hem passat segles tancant a les presons els dissidents i els heretges, els homosexuals, els lladres, els malalts mentals, els sospitosos, els dèbils, els innocents. Gent sorollosa d'arreu, escolteu: anem per vosaltres.

A partir d'avui no hi haurà cap més treva. La venjança comença.

Josep M. Llauradó. Escriptor.
jmllp@arrakis.es

Más noticias de este mes | Último mes | Índice general de noticias
Página principal de ruidos.org