 |
   
|
Barcelona, 30/08/2001
Malalts de soroll
Vivim en un país on les estridències acústiques formen part de la vida
Jordi Garcia-Petit
Un estiu més de sorolls. Acabarà l'estiu, però no el soroll; quan a la tardor tanquem portes i finestres el sentirem potser menys, però continuarà existint, malèfic, enervant, indefugible. A mitjan dels anys noranta, Espanya estava considerada el país més sorollós d'Europa, segons el Consell Superior d'Investigacions Científiques. No sembla pas que la situació hagi millorat, i, segurament, deu haver empitjorat. El 26 per cent de la població espanyola està exposada a més de 65 decibels de soroll, nivell a partir del qual s'aprecien ja danys físics i psíquics; a França, també sorollosa, aquesta exposició la pateix el 13 per cent; a Alemanya, el país més industrialitzat i motoritzat d'Europa, el més poblat, només el 8 per cent. Alguna cosa hi deu tenir a veure la conducta de la gent en el nivell mitjà de soroll que suporta el conjunt de la població.Hi ha sorolls estructurals, les obres públiques al carrer, la construcció veïna, la reforma del pis o de la casa del costat, la fressa del trànsit, el sobrevol de l'aviació comercial..., que són inevitables, tot i que es podria reduir-los, fer-los més suportables; altres formen part de la naturalesa mateixa, el tro, el bramul del vent tempestuós, els rompents de la mar de fons, la tamborinada... l'home els coneix des del seu origen i, per forts que puguin arribar a ser, els ha assimilat, el poden esfereir, però no li afecten la salut. En canvi, molts sorolls són gratuïts, deguts a una descurada, capritxosa conducta, produïts pel gust de fer soroll, imposats pel caòtic funcionament del sistema, tolerats per autoritats insensibles i permissives.
Si la ciutat és tot l'any una font de sorolls, que no para ni de nit, ans al contrari, alguns dels sorolls més intensos i molestos són típics del brogit de la nit urbana, com ara la recollida de les escombraries, els llocs d'estiueig al llarg de les nostres costes que, en principi, haurien d'oferir, a més de l'esbargiment, la calma reparadora i la separació ambiental i psicològica de la ciutat, són convertits, per contra, en frenètics competidors de la ciutat, generant-s'hi, a més, sorolls propis de la circumstància: segadores de gespa, camions cisterna, tractors de la neteja de platges... i motos per terra, mar i cel. A la tortura del petarrelleig estrepitós i continuat del ciclomotor amb els silenciadors desmuntats que et barrina el cervell, s'afegeix la moto aquàtica, pudenta de benzina, perillosa per als banyistes, inútil, si no és per al plaer privilegiat del pilot que se'n pot pagar el luxe, i la moto aèria, que com un borinot de vol brogent, implacable en el turment, dóna voltes per damunt les platges fins a buidar el dipòsit. Puntualment, a l'hora de més afluència a la platja, compareixeran també avionetes eixordidores estirant amunt i avall llenços publicitaris amb absurds anuncis de refrescos, sopes, pel·lícules, Rumasa... ¿Amb quin dret s'apoderen de l'espai públic, trenquen l'harmonia de l'horitzó, alteren la nostra tranquil·litat amb el seu inoportú reclam? De la publicitat a la televisió te'n pots lliurar fent zàping o tancant l'aparell; de l'avioneta no, estirat a la sorra, l'has d'aguantar. Tot un abús, una mostra de permissivitat intolerable. I la música-soroll sempre present, la monòtona, atabaladora percussió a botigues, bars, discoteques i al carrer. Cotxes gairebé tots utilitaris amb potents altaveus i els vidres de les finestres abaixats van i vénen; ells i elles lluint el seu jo buit, ple només de soroll. La mateixa música a casa, en l'autisme del walkman, als llocs d'animació, fent camí, perquè tot sigui igual, morts els sons naturals dels ocells, de la mar, del vent, de la pluja, perquè la conversa no caigui i el contacte amb el món circumdant resulti superflu.
La contaminació acústica no és solament la molèstia immediata, és l'impacte sobre la salut: hipertensió fatiga, nerviositat, baixa del rendiment intel·lectual, pèrdua de la capacitat de concentració, dificultats per dormir... El soroll en totes les seves manifestacions deu ser una de les causes principals de la privació de qualitat de vida a Espanya, causa tolerada, ignorada fins i tot, respecte a la qual les autoritats comparteixen l'estesa insensibilitat de la població, oblidant que tenen el deure de vetllar per l'acatament de la normativa, permissiva en excés i, a sobre, infringida, i de promoure la qualitat de vida. En un país on la majoria de les celebracions i festes populars tenen com a primera atracció el soroll en forma de focs artificials, coets, petards, tocs de tambor i estridències vàries, resulta difícil no caure en el fatalisme de considerar que el soroll forma part arreladament, inevitablement, de la vida quotidiana.
Jordi Garcia-Petit. Acadèmic de número de la Reial Acadèmia de Doctors.
Más noticias de este mes | Último mes | Índice general de noticias
Página principal de ruidos.org